En el Dia Mundial de la Salut Mental 2021, no podia deixar de fer una entrada al meu blog. Més de trenta anys treballant per la salut mental amb persones que han patit un greu trastorn mental i amb les famílies, que també es veuen afectades. I molt.
Canvis ? molts. Millores ? algunes. Reptes ? molts, al calaix dels polítics.
“Com anem de salut mental ?” els preguntem a uns estudiants de 4º de la ESO d’un institut públic del la província de Barcelona. Els costa saber de què parlem i què els preguntem exactament. I es que, en general, la població no està gaire avesada a parlar de la seva salut mental, de com es troba emocionalment, de quins recolzaments personals i individuals gaudeix, de com te cura de la mateixa, de com viu la càrrega laboral, les malalties sobrevingudes, els diagnòstics greus, la vellesa i l’envelliment quotidià, de com mesura el seu nivell de felicitat i de quin nivell de tolerància i frustració te vers la vida.
Diu l’informe del Foro Económico Mundial (WEF) 2021, que la crisi de la pandèmia per la COVID-19 ha accelerat les desigualtats socials. Aquesta crisi econòmica sobrevinguda a la pandèmia ha accelerat la precarietat laboral, l’atur massiu, l’increment dels preus dels lloguers, el nombre de desnonaments, el preu exagerat de la llum, l’increment dels grups polítics d’extrema dreta i sobre tot, ha incrementat el silenci.
El silenci de la població.
Sembla que la por per la pandèmia ens ha anestesiat a tots. I tot això genera i provoca malestar emocional i patiment mental. Quan aquest malestar s’instaura en les famílies perquè la major part dels seus membres estan a l’atur o en la precarietat laboral, quan tots els seus membres son atesos a serveis socials en busca de feina, formació, projectes reals de vida, augmenten les demandes a la xarxa de salut mental.
I és un augment de demanda que es produeix de forma desviada i desencaixada del focus encertat; el focus son les polítiques socials, laborals i econòmiques.
Si milloressin les polítiques d’habitatge, la política laboral, les polítiques retributives, si baixessin els lloguers, si les ajudes econòmiques els joves que es volen independitzar fossin reals i de llarga durada, si tinguéssim solucionada la cura de les persones grans o discapacitades amb elevats nivells de dependència que actualment i històricament recau a les dones dels nuclis familiars, a la xarxa de salut mental ens podríem dedicar a generar quotes de salut entre la població que atenem.
Ens podríem ocupar a resoldre veritables problemes de salut mental; atendre processos de dol, trastorns de desenvolupament dels nens per evitar els índexs de fracàs escolar, atendre als adolescents i als joves que en la pandèmia han patit de forma silenciada, parlar i resoldre les pors que els produeix el seu propi desenvolupament i creixement en un mon tan incert, etc… els professionals de la salut mental ens podríem ocupar de fer salut mental comunitària, de veritat.
Sensibilitzar i conscienciar a la població de com millorar i mantenir quotes de salut mental, de què es tracta aquest paradigma que encara no tothom coneix , ni practica. Ajudar a entendre a la població els processos de dol, les pèrdues emocionals, les pèrdues afectives, diferenciar angoixa de depressió, ocupar-nos dels joves que estan patint símptomes pre-psicótics, atendre als adults amb diagnòstics de salut mental, prevenir un envelliment deteriorant, tenir cura dels cuidadors, treballar grups de gènere, etc, etc.
Fer salut mental comunitària i atendre la patologia mental a la comunitat.
Els pressupostos per la salut mental sempre han estat austers i eixuts, falta equitat territorial, hi ha manca de professionals de la salut mental de tot tipus però sobre tot, el que falta també és saber treballar amb la població i implementar un veritable model de salut mental comunitària.
Intervencions que els professionals de “lo social” sempre hem fet i en som experts i especialistes com és l’acompanyament i suport emocional dels pacients, el treball als domicilis o els grups d’impacte comunitari son accions que els professionals de “lo psico” haurien de poder realitzar . Sortir més dels despatxos i poder fer el seguiment d’un pacient ingressat al domicili, telemàticament o telefònicament; disposar de llits de mitja estada, espais comunitaris per joves amb trastorn mental, crear línies formatives que tinguin sortida laboral adequada a les demandes socials, que les experiències pilot es consolidin, que els encàrrecs de l’administració al tercer sector comptin amb el finançament econòmic adequat i estable al llarg dels anys, etc.
Els joves de la nostre societat estan patint i necessiten respostes , el suïcidi és la primera causa de mort entre joves de 16 a 25 anys. I això és totalment inadmissible per un país que te coneixement i experiència professional i acadèmica suficient. Falta finançament que asseguri i estabilitzi els programes d’intervenció i prevenció del mateix.
Cal finançament econòmic històricament reclamat i professionals de la salut mental que puguin donar resposta a la seva població.
La societat que te cura de la salut mental dels seus infants, adolescents i joves als àmbits familiars, escolars i laborals assegura una població adulta amb menys patiment mental i una població adulta que, diagnosticada d’algun tipus de problema de salut mental, tingui una vida digna, autònoma i joiosa com deia el Dr. Gol i Gorina, metge de persones.
Feliç Dia Mundial de la Salut Mental 2021 !!
Barcelona, 10 octubre 2021
